dimecres, 22 de maig del 2013

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat"



Vaig fer esta foto no fa massa temps. L'altra persona que venia amb mi visitava per primera vegada un poble abandonat. Li vaig explicar que estàvem vivint un instant efímer, i que, potser quan algú de nosaltres tornara al lloc, si tornava alguna vegada, la casa més que probablement hauria caigut.

Allà hi havia el barret i la botella sobre una taula; un calendari de l'any 1976 penjat prop de l'entrada; i unes agulles de cosir, botons i el didal -rovellats- en el llindar de la finestra. I sobretot una presència que ara recorde i que ja havia vist en un altre lloc semblant: una nina que ens mirava amb els ulls desbocats i buits des d'un racó, des de la solitud d'haver-se quedat recolzada en el mur, sense ningú. Ens va donar pena. Potser era una metàfora de la història de la família que va deixar la casa. 

"Deixa'm morir ací, sóc part d'este poble abandonat", vaig sentir com deia la nina. 

I així ho férem. I així ho fem sempre. La memòria dels llocs no ens pertany. Ens pertanya la foto, que perpetuarà estos moments i els seus protagonistes absents.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

¿Cómo se puede decir tanto con una única foto?

Paco González ha dit...

Bonica foto, preciós comentari

Agustí Hernàndez ha dit...

Gràcies, anònim.

Agustí Hernàndez ha dit...

Gràcies, Paco. El lloc, la veritat, és molt bonic. Molt dur. Durarà fins quan dure, però allà vam estar, allà vam veure eixe món, i ací ho compartim.

Lluís Balasch ha dit...

M'he sentit identificat en el que dius en el comentari de l'excel-lent fotografia i et vull donar les gracies i felicitar-te pel blog.

Agustí Hernàndez ha dit...

Gràcies, Lluís Balasch.

Anònim ha dit...

Me encanta el que fas!! Enhorabona!! Gracies a gent aixina quddara a la memoria x mes anys.

Agustí Hernàndez ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

la foto es meravellosa, però amb el comentari, hem quede bocavadat....
Enhorabona!

Anònim ha dit...

Per cert, d'on és la foto?

Unknown ha dit...

Aquesta instantània ens fa veure com de fugiser és el temps (en diem temps... a la successió d'instants??). Has congelat o petrificat un gest d'algún humà que deixa el seu capell damunt d'una taula i ell (la persona ignota) ha desaparegut... per sempre. Meravella visual del que ja ha fugit!

Javier Alonso ha dit...

Fotografía muy evocadora. ;)